miércoles, 9 de noviembre de 2011

Xarxes

Què és una xarxa?


És un conjunt d’ordinadors interconnectats entre ells que permet que aquests comparteixin recursos i informació.
Recursos: Impressores, ploter, fax, discos durs,etc.
Informació: Programes i dades.


Tipus de Xarxes

PAN Personal Area Network




LAN Local Area Network

Troba imatges representatives de les xarxes CAN, MAN,WAN
CAN Campus Area Network




MAN Metropolitan Area Network


WAN Wide Area Network


Tots aquest tipus de xarxes poden utilitzar diferents tipologies en funció de la disposició física dels cables i els nodes(ordinadors,impressores,....)

Maquinari de xarxa
Per poder establir la xarxa necessitem instal·lar a tots els ordenadors unes targetes de xarxa (NIC,etwork Interface Card.
Un cop instal·lada ens permet connectar el nostre ordinador ambu una xarxa existent o a Internet.Per cada tarja instal·lada disposarem d'una connexió de xarxa.
Un mateix ordinador pot tenir instal·lades més d'una targeta; com per exemple seria el cas, d'un ordinador amp placa mare incorporant targeta de xarxa i una altra targeta de xarxa sense fil introduïda en un slot.
Per connectar diversos dispositius de xarxa(ordinador,impressores,etc...) i també crear topologies de tipus estrella s'utilitza un aparell anomenat switch(commutador).
El switch disposa d'una sèrie de ports(boques) a les quals es connecten tots els dispositius de la xarxa, genera una taula que manté en la seva memòria quins dispositius estan connectats.
En el cas concret que el switch no disposés de la capacitat que li permet genera la taula, ens trobaríem amb un dispositiu menys intel·ligent anomenat hub(concentrador).
El cable UTP s'utilitza per connectar la targeta de xarxa a través del conector RJ45 amb els concentradors, mitjançant algun dels seus ports.
El cable UTP consisteix en quatre parells de fils trenats de manera independent i entre ells,recoberts d'una capa aïllant externa.

El cablejat per xarxes d'ordinadors tenen dos configuracions posibles que són: La EIA/TIA-568A (T568A) y la EIA/TIA-568B (T568B). La diferencia entre elles és l'ordre dels colors dels parells a seguir pel connector RJ45.


A continuació  es veu l'ordre per cada norma:
En el cas de voler communicar els dispositius sense fils necessitarem instal·lar dos components hardware a la nostra xarxa; per un cantó, una targeta de xarxa sense fil (interna o externa) i un punt d'accés sense fil connectat a un switch, o un switch sense fl que recolirà la senyal i la distribuirà per la xarxa.


Maquinari de connexió a internet
En informàtica, un port és una forma genèrica de denominar a una interfície per la que diferents tipus de dades poden ser enviades i rebudes. Aquesta interfície pot ser física o a nivell de programari (per exemple, els ports que permeten la transmissió de dades entre diferents ordinadors).

Cada sistema operatiu ofereix una interfície i uns mecanismes perquè els processos puguin utilitzar els ports. Generalment l'operatiu assigna una cua finita per anar desant els missatges que arriben a un determinar port. L'accés sol ser síncron (el procés queda blocat si llegeix dades d'una cua buida).
El fet de permetre o denegar accés als ports és important perquè les aplicacions servidores (que accepten connexions) han "d'escoltar" en un port conegut d'avantmà perquè un client (que inicia la connexió) pugui connectar-se. Això vol dir que quan el sistema operatiu rep una petició per un port concret, li passa a l'aplicació que escolta per aquell port i a cap altre. Si no hi hagués cap aplicació escoltant pel port no es podria establir la connexió.



Protocols de xarxa

Els protocols estableixen una descripció formal dels formats que han de presentar els missatges per poder ser intercanviats entre diferents equips. Poden incloure senyalització, autenticació i detecció d'errors i la capacitat de correcció. Un protocol descriu la sintaxi, la semàntica i la sincronització de la comunicació i pot ser implementat en maquinari o programari, o ambdós.
Els sistemes de comunicació utilitzen aquests formats predefinits(protocols) per intercanviar missatges. Un protocol descriu tant la sintaxi i la semàntica com la sincronització de la comunicació. Un llenguatge de programació descriu el mateix per als càlculs. Podem dir que hi ha una certa relació entre els protocols i llenguatges de programació: els protocols són per a la comunicacions el mateix que els llenguatges de programació són pels càlculs.

Especificació de protocol
Sintaxis: especifica com són i com es construeixen.
Semàntica: Què significa cada comanda o resposta del protocol respecte els seus paràmetres/dades
Procediments d'ús d'aquests missatges: és el que s'ha de programar realment.

Requisits bàsics dels protocols
Els protocols especifiquen un seguit de regles per la transmissió, on s'ha de tindre en compta els següents punts:
-Format de les dades a intercanviar.
-Format de les adreces que intercanviaran.
-Assignació d'adreces.
-La ruta.
-Detecció d'errors en la transmissió.
-Temps d'espera per a paquets perduts.
-La direcció del flux d'informació.
-El control de seqüencial.
-El control del flux.

Xarxa sense fils

Les xarxes sense fil (en anglès wireless) són aquelles que es comuniquen per un medi de transmissió no guiat (sense cables) mitjançant ones electromagnètiques. La transmissió i la recepció es realitza a través d'antenes.
Tenen avantatges com ara la ràpida i fàcil instal·lació de la xarxa sense la necessitat de tirar cablejat, permeten la mobilitat i tenen menys costos de manteniment que una xarxa convencional.

Característiques
 Segons el rang de freqüències utilitzat per transmetre, el medi de transmissió poden ser les ones de ràdio, les microones terrestres o per satèl·lit, i els infraroigs, per exemple. Depenent del medi, la xarxa sense fil tindrà unes característiques o unes altres:
  
Ones de ràdio: les ones electromagnètiques són omnidireccionals, de manera que no són necessàries les antenes parabòliques. La transmissió no és sensible a les atenuacions produïdes per la pluja ja que s'opera en freqüències no gaire elevades. En aquest rang es troben les bandes des de l'ELF que va de 3 a 30 Hz, fins la banda UHF que va dels 300 als 3000 MHz.
Microones terrestres: s'utilitzen antenes parabòliques amb un diàmetre aproximat d'uns tres metres. Tenen un abast de quilòmetres, però amb el desavantatge que l'emissor i el receptor han d'estar perfectament aliniats. Per això, s'acostumen a utilitzar en enllaços punt a punt a distàncies curtes. En aquest cas, l'atenuació produïda per la pluja és més important ja que s'opera a una freqüència més elevada. Les microones comprenen les freqüències des d'1 fins a 300 GHz.
Microones per satèl·lit: es fan enllaços entre dues o més estacions terrestres que s'anomenen estacions base. El satèl·lit reb el senyal (anomenat senyal ascendent) en una banda de freqüència, l'amplifica i el retransmet en una altra banda (senyal descendent). Cada satèl·lit opera en unes bandes concretes. Les fronteres freqüencials de les microones, tant terrestres com per satèl·lit, amb els infraroigs i les ones de ràdio d'alta freqüència es barregen bastant, de manera que pot haver-hi interferències amb les comunicacions en determinades freqüències.
Infraroigs: s'enllacen transmissors i receptors que modulen la llum infraroja no coherent. Han d'estar aliniats directament o amb una reflexió en una superfície. No poden atravessar les parets. Els infraroigs van des de 300 GHz fins a 384 THz.


Seguretat a la xarxa
La seguretat informàtica és una branca de la informàtica que estudia com assegurar que els recursos dels sistemes informàtics siguin utilitzats de la forma en què es van definir. El seu objectiu és la creació de plataformes segures en què els agents que hi interactuen (programes i usuaris) només puguin realitzar les accions que hi hagin estat autoritzades.
Els experts en seguretat informàtica acostumen a afirmar que un sistema 100% segur no existeix. Tot i així, afirmen que la seguretat es basa en 3 característiques:
Integritat
Privadesa
Disponibilitat
Depenent de les amenaces es pot distingir entre seguretat lògica i seguretat física.

Programes nocius
Virus: Són un tipus de malware que necessiten algun portador. Els més comuns són els arxius executables i es reprodueixen sobreescribint els mateixos programes i passen a altres ordinadors si es passa el software amb l'executable.
Troià (Trojan horses): Els troians no són capaços de reproduir-se per ells mateixos i poden infectar sistemes sent adjuntats a qualsevol tipus de software per un programador. Poden tenir l'objectiu d'obtenir informació de l'equip infectat o controlar-lo remotament.
Cuc (Worms): No depenen d'arxius portadors per a infectar sistemes i poden modificar el sistema operatiu per autoexecutar-se amb la inicialització del sistema. Els cucs infecten equips a través de l'enginyeria social o explotant alguna vulnerabilitat de l'objectiu.
Programari espia (Spyware): És semblant al troià però està destinat a "espiar" les accions que realitza l'usuari i recol·lectar informació.
Porta falsa (Backdoors): Permet l'accés al sistema operatiu ignorant els procediments d'autentificació.
Programes salami o tècnica del salami: És un tipus de programari que desvia petites quantitas de bens, principalment diners, d'una font amb gran quantitat d'aquests bens. Són extremadament difícils de detectar.
Bomba lògica: Són códis programats per un programador per a quan es compleixin unes condicions, aquest entri en acció i faci la seva tasca assignada.

No hay comentarios:

Publicar un comentario